From Incerta glòria

Written in Catalan by Joan Sales

Add

Hi ha tantes coses que irriten i bé les hem d’aguantar… La religió, per exemple; ja que parlem de frares i de convents, la religió ve com anell al dit en aquesta conversa. ¿Per què ens irrita tant la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra —i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi facis illusions, ells hi veuen just; per això ens irriten. Tots voldríem fer el mateix amb una immensa voracitat però no podem; l’abril se’ns escapa. Ens fan i ens desfan sense demanarnos el nostre parer. ¿Qui? ¿Per què? «Jove, no et fiquis en el que no t’importa.» Molt bé, doncs; ja que ens amagueu el qui i el per què, ¿no podríeu almenys amagarnos també el com? La Godella és una finca magnífica, la canícula hi dóna cites secretes als somnis més tèrbols, cites impregnades de perfums carregats de sal. El mar és allà mateix. La tieta, naturalment, em tenia prohibit d’anarhi; havia de banyarme d’amagat d’ella, no a la platja —que es veu des de la casa—, sinó en una cala soli tària on podia ferho tot nu: la tieta no em volia comprar vestit de bany. »I vet aquí que va ser en aquella cala que… Jo tenia dotze anys. Vaig sentir les seves veus abans d’arribarhi; dues veus, una dona i un home, estrangers. A mi, els estrangers m’han intrigat sempre. Em vaig amagar entre els joncs i els fonolls per espiarlos. Ell era molt ros i molt bronzejat, es veu que havia pres molt el sol; alt i ample d’espatlles, amb una pelussera al pit d’aquestes que aixequen la camisa, una pelussera que brillava com or damunt la pell de color de xocolata. Reia descaradament amb unes dents magnífiques, unes dents blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres. Jo, saps, a dotze anys ja patia de mal de queixal… Havien desembarcat d’un canot de motor que es veia varat a la sorra de la cala. Eren estrangers, jo no comprenia res del que deien i és per això, perquè els estrangers, com que no els entenc, sempre m’han intrigat, que em vaig quedar a espiarlos. M’entrava pel nas l’olor del fonoll escalfat pel sol d’agost i ells reien i xerraven; jo volia saber què fan els estrangers: una gent que parla d’una manera tan estranya, també deuen fer coses ben estranyes, pensava. Ella semblava força més gran que no pas ell; una d’aquestes nòrdiques madures i ben alimentades que fan la impressió d’estar fetes d’una substància dura i elàstica com el cautxú massís. Van anar venint a la cala cada dematí amb el seu canot i això va durar tot aquell estiu; jo, des de la Godella, sentia ja de lluny el roncar del motor i corria cap al meu amagatall. Un dia, a mig camí, vaig trobar un ase mort, abandonat per uns gitanos. A partir d’aquell moment l’ase em va interessar més que els estrangers. El primer dia no pudia pas, i fins et diré que feia un posat molt correcte; només una certa expressió de la boca, una expressió cínica, com plena de sotaentesos, deixava endevinar que en duia alguna de cap. Es proposava en efecte —com els esdeveniments ulteriors van demostrar— pudir d’una manera primorosa. L’endemà s’havia inflat tant que quasi no el vaig conèixer; vaig sospitar si no havia estat el carnisser del poble qui l’havia inflat d’aquella manera. El carnisser inflava els cabrits abans d’escorxarlos, perquè deia que inflats s’escorxen més fàcilment; el tal carnisser es deia Pancràs, per si no ho sabies, i els inflava bufant per darrera amb una canya. Intrigat per aquella extraordinària inflor del meu ase, el vaig punxar amb un jonc marí de punta acerada com una agulla; el foradet, un cop tret el jonc, xiulava com una boca plena de saliva i l’ase s’anava desinflant a poc a poc com un pneumàtic. L’aire s’anava carregant dels seus efluvis… i jo vaig fugir. Era irresistible. Vaig fugir cap al meu amagatall de la cala. Els estrangers ja hi eren, ell amb les seves dents de cafre reia més descaradament que mai; i jo vaig perbocar. Vaig perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra. Tu no em creus, no m’has cregut mai; et penses que tot això m’ho empesco. Tu et penses, com tants altres, que en aquest món només hem vingut a prendre til.la. Doncs bé, no m’ho empesco: vaig perbocar. Jo hi hauria volgut dur la Nati: «En aquella cala, saps… hi ha uns estrangers que diuen unes coses molt rares que no s’entenen, i hi ha també un ase mort… Fan unes coses molt més rares encara, i l’ase s’infla i es desinfla.» Ella no volia venir; allò d’aquell ase i d’aquells estrangers li feia encara més por que la via del tren. T’asseguro que no és guatlla, home; ¡t’estic parlant amb el cor a la mà! Hi vaig anar cada dia, esperant l’espectacle de la putrefacció; però res. A darreries de setembre els estrangers van deixar de venir i l’ase encara no es decidia. Intrigat, el vaig burxar amb un pal; dins la pell apergaminada bullia un exèrcit de rates. Li havien fet un forat a la panxa i l’havien rosegat per dins tot respectant la pell, la forma. És ben curiós, aquest respecte de les formes que trobes tan estès per tota la naturalesa; aquesta necessitat de respectar les formes, d’amagarse en una cala solitària. Tu no em vols creure, no m’has cregut mai; no vols malfiarte de mi. Si et penses que té res d’agradable, això d’inspirar tan poca malfiança… això de patir dels queixals des dels dotze anys… Ens fan i ens desfan, ens inflen i ens desinflen, i no hi ha res que apassioni tant el nen com aquest doble misteri: com ens fan, om ens desfan. Però no ens hi demanen parer. «No us fiqueu en el que no us importa.»

Published October 24, 2018
Excerpted from Incerta glòria, Club editor, 2012
© Club editor 2012

From Uncertain Glory

Written in Catalan by Joan Sales


Translated into English by Peter Bush

“So much in life is irritating and we must learn to put up with it . . . Religion, for example, as we’ve mentioned friars and monasteries; religion slots perfectly into this conversation. Why do we find religion so irritating? If it were false, we wouldn’t, it would be great fun. It’s irksome when they poke our sores – the sore that runs the most. And don’t be under any illusion, their aim is deliberate and that’s why they irritate. We’d all like to do the same, with great gusto, but we can’t; April is disappearing fast. They do us and undo us and never ask our opinion. Who? Why? ‘Young fellow, you just mind your own business.’ Fine, if you want to hide the who and the why from us, why not the how as well? Godella is a wonderful estate and the dog days there set me up a secret rendezvous with the most obscure dreams, a rendezvous soaked with salt-laden scents. The sea is nearby. Naturally, my aunt forbade me to go. I was forced to swim hiding from her, not on the beach that you could see from the house but on a cove where you could swim in the nude. My aunt refused to buy me swimming trunks. “And it was in that cove that . . . I was twelve at the time. I heard voices before I got there; two voices, a woman’s and a man’s, foreigners. I’ve always found foreigners intriguing. I hid among the reeds and fennel in order to spy on them. He was blonde, with a deep tan, and had clearly been sunbathing a lot; tall, broad shouldered, with hair so thick on his chest it ruffled his shirt, hair that glinted like gold on his chocolate skin. He laughed loudly, showing splendid white teeth that gleamed quite offensively, the kind only perfect savages sport. As you know, I’ve had bad teeth from the age of twelve . . . They’d just landed in a motorboat they’d moored on the beach. They were foreigners, I didn’t understand a word they said, and that’s why foreigners have always intrigued me – because I don’t understand them – so I hung on and spied on them. My nose was full of the scent of fennel scorched by the August sun and they were laughing and chatting. I wanted to know what foreigners do. People who speak so strangely must also do strange things, or so I thought. She seemed much bigger than him: one of those well-fed mature Nordic women who are apparently made of a hard elastic substance like solid rubber. They came to the cove every morning in their boat and did so throughout that summer; I’d hear the hum of the motor from Godella and run to my hideout. One day I found a dead donkey that had been abandoned by gypsies halfway along the path. From that moment on I found the donkey more interesting than the foreigners. It didn’t smell the first day, and I’d even say it lay there in a civilised fashion; only a hint on its lips, a cynical expression, as if it had a hidden agenda, betrayed the fact that it held a surprise in store. It was planning – as later developments would testify – to stink to high heaven. The day after it was so swollen it was barely recognisable; I suspected the village butcher of being responsible. The butcher inflated kid goats before skinning them because he said it was easier once they were blown up; that butcher – Pancras by name, for your information – would inflate them through their behinds, using a reed. I was fascinated by my donkey’s swollen paunch and punctured him with the needle-sharp point of a marine bulrush. I extracted the reed and the little hole hissed like a mouth full of saliva as the donkey deflated gradually, like a tyre. Its stink filled the air . . . and I fled. It was unbearable. I fled to my hideout by the cove. The foreigners were there and the man was laughing more outrageously than ever, flashing his savage’s teeth. I threw up. I threw up like a god lamenting his creation. You don’t believe me, as always; you think I invented all this. Well, not one bit: I did throw up. Like 66 Uncertain Glory Royal_MacLehose 02/09/2014 17:47 Page 66 so many people, you think we only came into this world to drink lime infusions. Well no, I’m not inventing a thing; I threw up. I must have told Nati: ‘There are foreigners on that cove who say very curious things you can’t understand, and there’s a dead donkey as well . . . They do even stranger things and the donkey swells up and deflates.’ She refused to go; she was more scared by the foreigners and the donkey than by the railway line. I tell you, I’m not fibbing; I speak with my hand on my heart . . . I went every day, expecting the spectacle of putrefaction to begin, but it didn’t. The foreigners stopped coming towards the end of September and the donkey couldn’t make its mind up. I was intrigued and poked it with a stick; an army of rats was scurrying inside its parchmented skin. They’d made a hole in its belly and eaten its insides while respecting its skin, its appearance. I find this respect for appearances that one sees throughout nature quite peculiar, this need to respect appearances and hide away on a solitary cove . . . You refuse to believe me, you never have, yet you don’t want to mistrust me. I hope you don’t think I find it pleasurable to inspire so little mistrust and to have suffered toothache from the age of twelve . . . They do and undo us, they inflate and deflate us, there’s nothing a child likes more than this double mystery: how they both do and undo us. Not that they ask us for our opinion: ‘You just mind your own business.’”

Published October 24, 2018
Excerpted from Uncertain Glory, MacLehose Press 2014
© MacLehose Press 2014

From Gloire incertaine

Written in Catalan by Joan Sales


Translated into French by Bernard Lesfargues and Marie Bohigas

— Il y a tellement de choses qui irritent qu’il nous faut bien supporter… La religion, par exemple, puisque on parle de frères et de couvents, la religion tombe pile-poil dans cette conversation. Pourquoi la religion nous irrite-t-elle à ce point ? Une fausse religion n’irriterait pas, elle nous amuserait plutôt ; ce qui nous irrite c’est qu’on nous tripote la plaie — et justement la plaie qui nous démange le plus. Parce que, ne te fais pas d’illusions, ils voient juste ; c’est pour ça qu’ils nous irritent. Nous voudrions tous en faire autant avec une immense voracité, mais nous ne pouvons pas : avril nous échappe. On nous fait et on nous défait sans nous demander notre avis. Qui ? Pourquoi ? « Jeune homme, occupez-vous de ce qui vous regarde. » Très bien, donc ; puisque vous nous cachez le qui et le pourquoi, ne pourriez-vous pas au moins nous cacher aussi le comment ? La Godella est une propriété magnifique, la canicule y donne de secrets rendez-vous aux rêves les plus troubles, des rendez-vous imprégnés de parfums lourds de sel. La mer est là, toute proche. Ma tante, naturellement, m’interdisait d’y aller ; je devais me baigner en cachette, pas à la plage — on la voit de la maison —, mais dans une calanque solitaire où je pouvais me baigner tout nu : la tante refusait de m’acheter un caleçon de bain. Et voilà que c’est dans cette calanque que… J’avais douze ans. J’ai entendu leur voix avant qu’ils n’y arrivent ; une voix féminine et une voix masculine, des étrangers. Moi, les étrangers m’ont toujours intrigué. Je me suis caché entre les joncs et les fenouils pour les épier. L’homme était très blond et très bronzé, manifestement il s’était beaucoup exposé au soleil ; grand, large d’épaules, avec sur la poitrine une de ces toisons qui vous soulèvent la chemise, une toison qui brillait comme de l’or sur la peau couleur chocolat. Il riait effrontément avec des dents magnifiques, des dents blanches et insolentes comme seuls en ont les parfaits barbares. Moi, tu sais, à douze ans, je souffrais déjà des dents… Ils avaient débarqué d’un canot à moteur qu’on avait tiré sur le sable de la calanque. C’étaient des étrangers, je ne comprenais rien à ce qu’ils disaient et c’est pour ça, parce que les étrangers, comme je ne les comprends pas, m’ont toujours intrigué, c’est pour ça que je suis resté à les épier. J’avais le nez plein de l’odeur du fenouil échauffé par le soleil d’août, et eux, ils bavardaient, ils riaient. Je voulais savoir ce que font les étrangers, des gens qui parlent d’une façon si étrange, je me disais qu’ils doivent faire des choses bien étranges. Elle, elle semblait beaucoup plus grande que lui ; une de ces nordiques mûres et bien alimentées qui donnent l’impression d’être faites d’une substance dure et élastique comme le caoutchouc massif. Ils sont venus à la calanque tous les matins avec leur canot et ça a duré tout l’été. Moi, de la Godella, j’entendais de loin le ronflement du moteur et je courais jusqu’à ma cachette. Un jour, à mi-chemin, j’ai trouvé un âne mort, abandonné par des gitans. À partir de ce moment, l’âne m’a plus intéressé que les étrangers. Le premier jour il ne sentait pas mauvais, je te dirais même qu’il avait un air très correct ; seulement une certaine expression de la bouche, une expression cynique, comme pleine de sous-entendus, laissait deviner qu’il avait une idée en tête. Il se proposait en effet — comme les événements ultérieurs l’ont démontré — de puer d’une façon délicieuse. Le lendemain il avait tellement gonflé que j’ai failli ne pas le reconnaître ; je me suis demandé si ce n’était pas le boucher du village qui l’avait gonflé de la sorte. Le boucher gonflait les cabris avant de les écorcher, il disait que, gonflés, on les écorche plus facilement ; ce boucher s’appelait Pancràs, pour tout te dire, et il les gonflait en leur soufflant au derrière avec un roseau. Intrigué par cet extraordinaire ballonnement de mon âne, je l’ai piqué avec un jonc marin à la pointe acérée comme une aiguille ; le petit trou, une fois le jonc retiré, sifflait comme une bouche remplie de salive et l’âne se dégonflait peu à peu à la façon d’un pneumatique. L’air se chargeait de ses effluves… et je me suis enfui. Pas moyen d’y résister. J’ai pris la fuite en direction de ma cachette de la calanque. Les étrangers y étaient déjà, lui riait plus insolemment que jamais de toutes ses dents de barbare ; moi, j’ai vomi. J’ai vomi comme un dieu qui se repent de son œuvre. Tu ne me crois pas, tu ne m’as jamais cru, et tu penses que tout ça, je l’invente. Tu te dis, comme tant d’autres, que nous ne sommes venus dans ce monde que pour prendre du tilleul. Eh bien, je ne l’invente pas : j’ai vomi. J’aurais voulu dire à Nati : « Dans cette calanque, tu sais… il y a des étrangers qui disent des choses très bizarres qu’on ne comprend pas, et il y a aussi un âne mort… Ils font des choses encore plus bizarres, et l’âne enfle et désenfle. » Elle ne voulait pas venir ; cette histoire de l’âne et de ces étrangers lui faisait encore plus peur que la voie du chemin de fer. Je t’assure que ce n’est pas une blague, mon vieux ; je te parle le coeur dans la main ! J’y suis allé tous les jours, en attendant le spectacle de la putréfaction ; mais rien. Vers la fin du mois de septembre les étrangers ne sont plus venus et l’âne ne se décidait toujours pas. Intrigué, je l’ai prospecté avec un bâton : une armée de rats s’agitait dans la peau parcheminée. Ils lui avaient fait un trou dans le ventre et l’avaient rongé par dedans tout en respectant la peau, la forme. C’est vraiment curieux, ce respect des formes qu’on trouve si répandu dans toute la nature, ce besoin de respecter les formes, de se cacher dans une calanque solitaire. Tu ne veux pas me croire, tu ne m’as jamais cru, tu ne veux pas te méfier de moi. Si tu crois que c’est quelque chose d’agréable, d’inspirer si peu de méfiance… d’avoir mal aux dents depuis l’âge de douze ans… On nous fait et on nous défait, on nous enfle et on nous désenfle, et il n’y a rien qui passionne plus l’enfant que ce double mystère : comment on nous fait, comment on nous défait. Mais on ne nous demande pas notre avis : « Ne vous mêlez pas de ce qui ne vous regarde pas.»

Published October 24, 2018
Excerpted from Gloire incertaine : Suivi de Le Vent de la nuit, Tinta Blava 2006
© Tinta Blava 2006

From Incerta gloria

Written in Catalan by Joan Sales


Translated into Italian by Amaranta Sbardella

“Ci sono tante cose che irritano, e dobbiamo sopportarle… La religione, per esempio. Dal momento che parliamo di frati e di conventi, la religione cade a pennello. Perché ci irrita tanto la religione? Una religione falsa non ci irriterebbe, piuttosto ci divertirebbe; ciò che ci irrita è che rigirino il coltello nella piaga – e proprio nella piaga che ci fa piú male. Perché, e non ti credere, loro ci vedono lungo, per questo ci irritano. Tutti vorremmo fare lo stesso con un’enorme voracità, però non possiamo: aprile scivola via. Ci fanno e disfano senza chiederci il nostro parere. Chi? Perché? ‘Ragazzo, non ficcare il naso in affari che non ti riguardano’. Molto bene, allora, poiché ci nascondete il chi e il perché, non potreste nasconderci pure il come? La Godella è una proprietà fantastica, la canicola regala incontri segreti ai sogni piú torbidi, incontri impregnati di profumi carichi di sale. Il mare è proprio lí. La zietta, naturalmente, mi aveva proibito di andarci; dovevo farmi il bagno di nascosto, non alla spiaggia ‒ si vede da casa ‒, bensí in una caletta solitaria dove potevo mettermi nudo: la zietta non voleva comprarmi il costume. E, guarda un po’, è in quella cala che… Avevo dodici anni. Sentii le loro voci ancor prima di arrivarci: due voci, una donna e un uomo, stranieri. A me gli stranieri hanno sempre intrigato. Mi nascosi tra i giunchi e i finocchi per spiarli. Lui era molto biondo e molto abbronzato, doveva aver preso parecchio sole; alto e dalle spalle ampie, con della peluria al petto di quelle che sollevano la camicia, una peluria che brillava come oro sulla pelle color cioccolata. Rideva sfrontato, con dei denti magnifici, certi denti bianchi e insolenti come hanno solo i perfetti cafoni. Sai, io già a dodici anni soffrivo di mal di denti… Erano sbarcati da un canotto a motore che vedevo ormeggiato sulla spiaggia della cala. Erano stranieri, non capivo nulla di quanto dicevano e proprio per questo, perché gli stranieri mi hanno sempre intrigato, visto che non li capisco, rimasi a spiarli. Nelle narici mi entrava l’odore del finocchio scaldato dal sole di agosto, e loro ridevano e chiacchieravano; volevo sapere cosa fanno gli stranieri: certa gente che parla in un modo cosí strano, di sicuro deve fare pure cose parecchio strane, pensavo. Lei sembrava molto piú grande di lui, una di queste nordiche mature e ben pasciute che paiono fatte di una sostanza dura ed elastica come il caucciú resistente. Ogni mattina tornarono nella caletta con il loro canotto a motore, e andò avanti per tutta l’estate; dalla Godella sentivo da lontano il ronzio del motore e correvo verso il mio nascondiglio. Un giorno, a metà cammino, mi imbattei in un asino morto, abbandonato lí da qualche gitano. Da quel momento l’asino mi interessò piú degli stranieri. Il primo giorno non puzzava, e ti dirò che mostrava persino una postura molto composta; soltanto una certa espressione della bocca, un’espressione cinica, quasi ricca di allusioni, lasciava intuire che stava tramando qualcosa. In effetti si era riproposto – come dimostrarono gli eventi successivi – di puzzare in maniera squisita. Il giorno dopo si era talmente gonfiato che quasi non lo riconobbi; mi chiesi se non fosse stato il macellaio del paese a gonfiarlo in quel modo. Il macellaio immetteva aria nei capretti prima di scuoiarli, perché diceva che cosí si scorticano piú facilmente; questo macellaio si chiamava Pancràs, nel caso non lo sapessi, e li dilatava soffiando da dietro con una canna. Intrigato da quello straordinario gonfiore del mio asino, lo forai con un giunco marino dalla punta affilata come quella di un ago; una volta estratto il giunco, il foro fischiava al pari di una bocca piena di saliva, e pian piano l’asino si sgonfiava quasi fosse uno pneumatico. L’aria si colmava dei suoi effluvi… e scappai via. Era insopportabile. Fuggii verso il nascondiglio della caletta. Gli stranieri erano già lí, lui con i suoi denti da cafone rideva piú sfrontato che mai, ed io rigettai. Rigettai come un dio che si pente della sua opera. Non mi credi, non mi hai mai creduto; e pensi che me lo sia inventato di sana pianta. Tu pensi, come tanti altri, che in questo mondo siamo solo venuti a berci il tiglio. Ebbene, non mi sto inventando niente; vomitai. Ci avrei voluto portare Nati: ‘In quella cala, sai… ci sono degli stranieri che dicono cose molto strane che non si capiscono, e c’è pure un asino morto… Fanno delle cose ancor piú strane, e l’asino si gonfia e si sgonfia’. Lei non voleva venire: la storia degli stranieri e dell’asino le faceva ancora piú paura del treno. Ti giuro che non è una panzana, caro mio, ti parlo con il cuore in mano! Ci tornai ogni giorno, in attesa dello spettacolo della putrefazione, ma niente. Alla fine di settembre gli stranieri smisero di venire e l’asino ancora non si decideva. Incuriosito, lo stuzzicai con un palo; nella pelle incartapecorita fremeva un esercito di topi. Gli avevano fatto un buco nella pancia e l’avevano rosicchiato da dentro rispettando la pelle, la forma. È piuttosto bizzarro questo rispetto per le forme che trovi in tutta la natura, questa necessità di rispettare le forme, di nascondersi in una caletta solitaria. Non mi vuoi credere, non mi hai mai creduto. Non vuoi diffidare di me. Se pensi che sia piacevole, questa cosa di ispirare cosí poca diffidenza… di soffrire di mal di denti da quando si ha dodici anni… Ci fanno e disfano, ci gonfiano e sgonfiano, e non c’è nulla che appassioni tanto un bambino quanto questo doppio mistero: come ci fanno, come ci disfano. E però non ci chiedono mica il nostro parere. ‘Non ficcate il naso in affari che non vi riguardano’.

Published October 24, 2018
Excerpted from Incerta gloria, Nottetempo 2018
© Nottetempo 2018


Other
Languages
Catalan
English
French
Italian
English

Considered one of the most important novels of the Spanish post-war period, Uncertain Glory (Incerta glòria) tells the story of the Republican front in a bombed-out Barcelona during the Aragon Offensive through the voices of three of its main characters: Lluís, Trini and Cruells. The real protagonist of the work is however the enigmatic, cynical and unpredictable Juli Soleràs, who secretly loves Trini, partner of Lluís. Lucid and intense, the novel is shaped as an investigation around love, war, the uncertain glory of youth, violence and, even more, as a search for God and the meaning of life. Written between 1956 and 1971, subjected to censorship and several times amended, the work of Joan Sales is now a contemporary classic of Catalan literature.


Your
Tools
Close Language
Close Language
Add Bookmark